Segurament us haureu trobat en aquella curiosa situació, ja sigui en una reunió, o viatjant en transport públic o en un bar, on a algú li sona el mòbil i li canvia la cara a una expressió de pomes agres que no he acabat mai d’entendre. Tot seguit, després de canviar-li la cara, li segueix un esbufec com si hagués de fer allò que mai ningú no vol fer, com ara demanar una bestreta al seu jefe o recollir l’excrement d’un gos que no és seu. Tot això succeeix en un temps rècord, no arriba ni als dos segons, temps suficient perquè hom hagi pogut escoltar sobradament aquella tonada que segons com, no et podràs treure del cap en tot el dia. I això que encara no ha agafat el telèfon! Tot seguit ve el moviment més clàssic, mirar a la pantalla qui truca. Que potser penjarà el telèfon segons el nom que aparegui a la pantalla? No, segur que no. Immediatament després de mirar la pantalla despenjarà i es posarà a parlar animosament amb la seva mare (posa-li mare, posa-li sogra, posa-li amic/amiga).
Potser fins i tot, podria ser que algú de vosaltres actués així quan li sona el telèfon.
Aleshores doncs, perquè duus el mòbil a sobre connectat? Si tan malament et va agafar el mòbil en segons quines circumstàncies, no seria millor apagar-lo? Probablement series més feliç i no compartiries amb nosaltres aquella ganyota de desgrat. Ai las! Però aleshores no series d’aquest món. Perquè tothom ja sap que en aquest món no es ve a viure si no a patir. I que qualsevol cosa que facis que et pugui desconnectar de la realitat mundana que t’envolta, pot ser vista com un senyal inequívoc que no vols estar en contacte amb la societat. Aquesta societat que et mima i cuida com si fos una mare, creant necessitats materials i que et compara sempre amb el que està un graó per sobre teu, en una escala imaginària de felicitat basada en valors tan sublims com els diners, la casa, el cotxe i, evidentment, el mòbil.
Potser la cara de pomes agres i l’esbufec no es deuen al fet que algú truqui en aquell moment, si no en el fet que, inevitablement, el subjecte trucat haurà de treure el terminal de la butxaca, i hom podrà veure que aquell model està més passat de moda que la cavallerositat, que per no tenir, no té ni GPRS (imagina’t!). On vas a parar amb aquest totxo! Ni se t’acudeixi posar-lo al costat del meu GHR-560u que té 3G, càmara de 2 megapíxels, blutut i nosequantes coses més, que no sé perquè serveixen, però que ho deien a l’anunci.
Però si fos així, tampoc no tindria sentit el següent moviment abans esmentat. El de mirar la pantalla per veure qui està trucant. Això sembla més aviat per preparar la ment a l’hora de despenjar el telèfon. No és el mateix que truquin de casa (segons l’hora podria ser una mala notícia) o des de la feina (segons l’hora podria ser una noticia pitjor). No ens enganyem. Quan truquen de casa resulta que és el nen que no troba les bambes per anar a entrenar o la parella, per fer-te la fantàstica pregunta “On ets?”. I si és de la feina és que algú ha vist que t’has deixat les ulleres de sol i et vol avisar. Com es pot veure, coses amb una transcendència fora de qualsevol dubte.
I es que, què seria de les nostres vides sense el mòbil?
Potser fins i tot, podria ser que algú de vosaltres actués així quan li sona el telèfon.
Aleshores doncs, perquè duus el mòbil a sobre connectat? Si tan malament et va agafar el mòbil en segons quines circumstàncies, no seria millor apagar-lo? Probablement series més feliç i no compartiries amb nosaltres aquella ganyota de desgrat. Ai las! Però aleshores no series d’aquest món. Perquè tothom ja sap que en aquest món no es ve a viure si no a patir. I que qualsevol cosa que facis que et pugui desconnectar de la realitat mundana que t’envolta, pot ser vista com un senyal inequívoc que no vols estar en contacte amb la societat. Aquesta societat que et mima i cuida com si fos una mare, creant necessitats materials i que et compara sempre amb el que està un graó per sobre teu, en una escala imaginària de felicitat basada en valors tan sublims com els diners, la casa, el cotxe i, evidentment, el mòbil.
Potser la cara de pomes agres i l’esbufec no es deuen al fet que algú truqui en aquell moment, si no en el fet que, inevitablement, el subjecte trucat haurà de treure el terminal de la butxaca, i hom podrà veure que aquell model està més passat de moda que la cavallerositat, que per no tenir, no té ni GPRS (imagina’t!). On vas a parar amb aquest totxo! Ni se t’acudeixi posar-lo al costat del meu GHR-560u que té 3G, càmara de 2 megapíxels, blutut i nosequantes coses més, que no sé perquè serveixen, però que ho deien a l’anunci.
Però si fos així, tampoc no tindria sentit el següent moviment abans esmentat. El de mirar la pantalla per veure qui està trucant. Això sembla més aviat per preparar la ment a l’hora de despenjar el telèfon. No és el mateix que truquin de casa (segons l’hora podria ser una mala notícia) o des de la feina (segons l’hora podria ser una noticia pitjor). No ens enganyem. Quan truquen de casa resulta que és el nen que no troba les bambes per anar a entrenar o la parella, per fer-te la fantàstica pregunta “On ets?”. I si és de la feina és que algú ha vist que t’has deixat les ulleres de sol i et vol avisar. Com es pot veure, coses amb una transcendència fora de qualsevol dubte.
I es que, què seria de les nostres vides sense el mòbil?
